Sísif
el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és el final mai és
Els arrossars ho abraçaven tot. Un mar roig els inundava durant l’ocàs, i amb el pas de les hores creixia i creixia fins retallar l’infinit.Aquell dia sols un element superava la immensitat del paisatge: la seva quietud. Sense un bri d’aire, el temps deixà de bategar, i tot esdevingué petri al seu voltant.
Per aquest motiu, quan un núvol de pols es dibuixà a l’horitzó, sabé d’immediat que tot havia acabat. No distingia la silueta del genet, però no li calia: no tenia dubte de qui era. S’incorporà feixugament i es retirà el barret de palla, descobrint un manyoc blanc i suat que s’eixugà amb el braç. Fixà la mirada al creixent embromat i esperà.
No fugiria. No tenia cap sentit fer-ho. Havia viscut mitja vida amb la por per cames, i no havia servit de res. Només desitjava acabar la història, i sols podia haver-hi un final: l’aigua als seus peus seria la seva tomba.
El temps descobrí un cavall cendrós enfilant el camí entre els arrossars. Al seu damunt, una figura negra duia les regnes i esperonava el corser a un ritme fatídic. A mesura que s’apropava ofegà lentament la velocitat, fins que s’aturà just enfront. Pujat sobre el voral i la muntura, el genet li treia sis caps, fent ardu torna-li la mirada. Tots dos restaren muts, escoltant els esbufecs feixucs del cavall. Finalment es trencà el silenci:
- Has crescut, nano, però reconec els teus ulls. Esperava no tornar-los a veure.
- I tu t’has fet vell. T’he buscat: he vingut a acabar el que vas començar.
Mentre ho deia, desenfundava el revòlver. El vell obrí lentament els braços, en espera del plom.
-Em dic Amadeu Rocaforta. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t a...
No pogué acabar la frase: el cavall es desplomà i esclafà el genet. El cap del jove rebentà contra el terra, com un enorme gra de pus, i el cervell sortí disparat en totes direccions. Una part cobrí per complet la cara del vell, que va començar a vomitar com mai. Quan es va recuperar, va fer la pregunta més estúpida que podria haver fet:
-És... és mort?!
No s’aixecarà: això t’ho puc assegurar.
-Què?! Qui parla? On ets?
Deixa de buscar, que no em trobaràs. No tinc cos.
-Però què t’empatolles?!
Que potser em veus?
-Bé, no...
Mira, sé que et serà difícil de creure, però sóc el narrador d’aquesta història.
-Narrador?
Sí, narrador: sé tot el que passa en aquest món, i tinc la funció de narrar-ho.
-Espera, espera. Para el carro: com si fos alguna classe de conte?
Com si fos no. És un conte.
-Estàs grillat.
Sabia que diries això.
-I si narres tot allò que passa, com és que no t’havia escoltat mai?
Doncs perquè no parlava amb tu, ves.
-Ha! Aquesta sí que és bona! Primer lo del Amadeu, i ara això.
No t’he mentit en cap moment.
-Sí, clar. Com ha de ser ficció tot el que m’envolta? És ben real: ho puc sentir!
I no t’equivoques: tu ets real, i jo també. Tot és real perquè existeix. Però també és ficció. Una cosa no treu l’altra.
-Com que no?! Es clar que ho fa!!!
Val, escolta’m atentament: en el passat hi va haver una ment on van coincidir idees, creences i vivències pertanyents a una realitat que ni podríem imaginar. Amb la combinació d’aquests elements va crear el nostre espai, el nostre temps i tot allò que els ocupa. Per això et dic: som reals, perquè pertanyem a una realitat. Però alhora som elements de ficció en un pla que ignorem per complet.
-Val, escolta’m tu ara amb atenció: ja m’estàs començant a tocar els pebrots amb la brometa. A mi només m’ha parit ma mare, queda clar? Ara surt d’on estiguis amagat, que tindrem unes paraules.
Tens tota la raó: va ser la teva mare qui et va donar a llum. Però molt abans de néixer per primer cop, la ment et va crear, donant-te forma, color i textura. Ho va fer amb tot: amb l’aigua, amb l’Amadeu, amb mi... inclús amb els teus pares.
-Surt ja o aniré jo a buscar-te. No t’ho repetiré.
Mai t’has preguntat perquè no els pots recordar?
-Què!? A qui?!
Als teus pares. Mai t’has preguntat per què no els pots recordar? Per què t’apareixen al cap com figures sense rostre?
-Com saps això?! Calla!
Els teus pares mai han tingut rostre. La ment necessitava donar-te un origen, però mai es va preocupar pels petits detalls. Fixa’t-hi! Per no tindre, no tens ni nom!
-Ai... Ai Déu meu... No... No! Tu no existeixes! Veure l’Amadeu morir m’ha marejat, i ara estic al·lucinant! És l’única explicació!
Saps que no. T’ho acabo d’explicar: sóc real. Tot ho és.
-Però jo... Jo...
Pren-te el temps que necessitis.
-Però llavors quin és el sentit de tot plegat?! No ho entenc!
Quin és l’objectiu d’un espectacle? Entretindre: l’únic objectiu és entretindre.
-Entretindre?! Entretindre?! Estàs dient que he passat tota la vida amagant-me i vivint com una rata per entretindre?!
Sí.
-Que tot el sofriment! Que tots els malsons eren part d’un... d’un punyeter “espectacle”?!
Sí. Estic dient justament això.
-Això és l’obra d’un psicòpata! Qui pensaria una història com aquesta?!
Som les víctimes d’un boig.
-No ens podem quedar de braços plegats! Hem de fer alguna cosa! El que sigui!
No podem! Es que no ho entens?
-Què és el que haig d’entendre?!
Que som els seus titelles! Si tenim aquesta conversa no és per atzar: és perquè així ho ha volgut la ment, com tot el que fem, pensem i sentim.
-Però llavors... no som amos de les nostres decisions! El lliure albir...
No, no existeix: mai ho ha fet. Només el destí.
-Em... Em comença a faltar l’aire...
I això no és tot!
-No...?
En ser una narració... cada cop que algú ens llegeix, tot es repeteix.
-Es... repeteix...?
Tot! Absolutament tot! Pensa-hi! Estem condemnats a existir! Per quantes vides hem passat ja? Deu? Setanta? Mil? O potser és just la primera...?
-...
Oh... Ha mort...
L’aigua abraçà el cos inert del vell, amagant-lo recelosament del Sol. Poc després, les ones s’esvaïren, i aparegué la quietud: l’autèntica quietud. L’espectacle s’havia acabat.
Però el narrador no podia deixar de rumiar. I si existia alguna forma d’acabar amb tot? D’evitar aquell cicle infernal? No, era impossible. No era el seu destí. No estava a les seves mans.
En canvi, algú de l’altre mon sí podria: un lector seria capaç d’esmicolar el relat en mil bocins. Quan no quedés cap còpia, desapareixeria tot, i s’acabaria per sempre l’angoixa i la por.
Però ben pensat, és una gran ximpleria: una cosa així mai podria passar...
Veritat?
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.