Els arrossars ho abraçaven tot. Un mar roig els inundava durant l’ocàs, i amb el pas de les hores creixia i creixia fins retallar l’infinit.Aquell dia sols un element superava la immensitat del paisatge: la seva quietud. Sense un bri d’aire, el temps deixà de bategar, i tot esdevingué petri al seu voltant.

Per aquest motiu, quan un núvol de pols es dibuixà a l’horitzó, sabé d’immediat que tot havia acabat. No distingia la silueta del genet, però no li calia: no tenia dubte de qui era. S’incorporà feixugament i es retirà el barret de palla, descobrint un manyoc blanc i suat que s’eixugà amb el braç. Fixà la mirada al creixent embromat i esperà.

No fugiria. No tenia cap sentit fer-ho. Havia viscut mitja vida amb la por per cames, i no havia servit de res. Només desitjava acabar la història, i sols podia haver-hi un final: l’aigua als seus peus seria la seva tomba.

El temps descobrí un cavall cendrós enfilant el camí entre els arrossars. Al seu damunt, una figura negra duia les regnes i esperonava el corser a un ritme fatídic. A mesura que s’apropava ofegà lentament la velocitat, fins que s’aturà just enfront. Pujat sobre el voral i la muntura, el genet li treia sis caps, fent ardu torna-li la mirada. Tots dos restaren muts, escoltant els esbufecs feixucs del cavall. Finalment es trencà el silenci:

- Has crescut, nano, però reconec els teus ulls. Esperava no tornar-los a veure.

- I tu t’has fet vell. T’he buscat: he vingut a acabar el que vas començar.

Mentre ho deia, desenfundava el revòlver. El vell obrí lentament els braços, en espera del plom.

-Em dic Amadeu Rocaforta. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t a...

No pogué acabar la frase: el cavall es desplomà i esclafà el genet. El cap del jove rebentà contra el terra, com un enorme gra de pus, i el cervell sortí disparat en totes direccions. Una part cobrí per complet la cara del vell, que va començar a vomitar com mai. Quan es va recuperar, va fer la pregunta més estúpida que podria haver fet:

-És... és mort?!

No s’aixecarà: això t’ho puc assegurar.

-Què?! Qui parla? On ets?

Deixa de buscar, que no em trobaràs. No tinc cos.

-Però què t’empatolles?!

Que potser em veus?

-Bé, no...

Mira, sé que et serà difícil de creure, però sóc el narrador d’aquesta història.

-Narrador?

Sí, narrador: sé tot el que passa en aquest món, i tinc la funció de narrar-ho.

-Espera, espera. Para el carro: com si fos alguna classe de conte?

Com si fos no. És un conte.

-Estàs grillat.

Sabia que diries això.

-I si narres tot allò que passa, com és que no t’havia escoltat mai?

Doncs perquè no parlava amb tu, ves.

-Ha! Aquesta sí que és bona! Primer lo del Amadeu, i ara això.

No t’he mentit en cap moment.

-Sí, clar. Com ha de ser ficció tot el que m’envolta? És ben real: ho puc sentir!

I no t’equivoques: tu ets real, i jo també. Tot és real perquè existeix. Però també és ficció. Una cosa no treu l’altra.

-Com que no?! Es clar que ho fa!!!

Val, escolta’m atentament: en el passat hi va haver una ment on van coincidir idees, creences i vivències pertanyents a una realitat que ni podríem imaginar. Amb la combinació d’aquests elements va crear el nostre espai, el nostre temps i tot allò que els ocupa. Per això et dic: som reals, perquè pertanyem a una realitat. Però alhora som elements de ficció en un pla que ignorem per complet.

-Val, escolta’m tu ara amb atenció: ja m’estàs començant a tocar els pebrots amb la brometa. A mi només m’ha parit ma mare, queda clar? Ara surt d’on estiguis amagat, que tindrem unes paraules.

Tens tota la raó: va ser la teva mare qui et va donar a llum. Però molt abans de néixer per primer cop, la ment et va crear, donant-te forma, color i textura. Ho va fer amb tot: amb l’aigua, amb l’Amadeu, amb mi... inclús amb els teus pares.

-Surt ja o aniré jo a buscar-te. No t’ho repetiré.

Mai t’has preguntat perquè no els pots recordar?

-Què!? A qui?!

Als teus pares. Mai t’has preguntat per què no els pots recordar? Per què t’apareixen al cap com figures sense rostre?

-Com saps això?! Calla!

Els teus pares mai han tingut rostre. La ment necessitava donar-te un origen, però mai es va preocupar pels petits detalls. Fixa’t-hi! Per no tindre, no tens ni nom!

-Ai... Ai Déu meu... No... No! Tu no existeixes! Veure l’Amadeu morir m’ha marejat, i ara estic al·lucinant! És l’única explicació!

Saps que no. T’ho acabo d’explicar: sóc real. Tot ho és.

-Però jo... Jo...

Pren-te el temps que necessitis.

-Però llavors quin és el sentit de tot plegat?! No ho entenc!

Quin és l’objectiu d’un espectacle? Entretindre: l’únic objectiu és entretindre.

-Entretindre?! Entretindre?! Estàs dient que he passat tota la vida amagant-me i vivint com una rata per entretindre?!

Sí.

-Que tot el sofriment! Que tots els malsons eren part d’un... d’un punyeter “espectacle”?!

Sí. Estic dient justament això.

-Això és l’obra d’un psicòpata! Qui pensaria una història com aquesta?!

Som les víctimes d’un boig.

-No ens podem quedar de braços plegats! Hem de fer alguna cosa! El que sigui!

No podem! Es que no ho entens?

-Què és el que haig d’entendre?!

Que som els seus titelles! Si tenim aquesta conversa no és per atzar: és perquè així ho ha volgut la ment, com tot el que fem, pensem i sentim.

-Però llavors... no som amos de les nostres decisions! El lliure albir...

No, no existeix: mai ho ha fet. Només el destí.

-Em... Em comença a faltar l’aire...

I això no és tot!

-No...?

En ser una narració... cada cop que algú ens llegeix, tot es repeteix.

-Es... repeteix...?

Tot! Absolutament tot! Pensa-hi! Estem condemnats a existir! Per quantes vides hem passat ja? Deu? Setanta? Mil? O potser és just la primera...?

-...

Oh... Ha mort...

L’aigua abraçà el cos inert del vell, amagant-lo recelosament del Sol. Poc després, les ones s’esvaïren, i aparegué la quietud: l’autèntica quietud. L’espectacle s’havia acabat.

Però el narrador no podia deixar de rumiar. I si existia alguna forma d’acabar amb tot? D’evitar aquell cicle infernal? No, era impossible. No era el seu destí. No estava a les seves mans.

En canvi, algú de l’altre mon sí podria: un lector seria capaç d’esmicolar el relat en mil bocins. Quan no quedés cap còpia, desapareixeria tot, i s’acabaria per sempre l’angoixa i la por.

Però ben pensat, és una gran ximpleria: una cosa així mai podria passar...

Veritat?