Quan aquell dia va obrir la bústia no li va semblar veure-hi res d’estrany. Sense massa atenció va treure totes les cartes, fent-ne un ventall, i les va anar repassant d’una en una. Només n’hi havia tres: les tres de sempre. Ell les anomenava la santíssima trinitat – aigua, llum i gas –. “Ja és aquest dia del mes?” es va preguntar. Els hi va donar una ullada avorrida i les va llençar totes tres a la brossa que tenia als peus. 

Just anava a tancar la bústia quan es va adonar de que encara quedava una petita carta. Estava recolzada en una banda i no recordava haver-la vist abans. Estranyat la va agafar. Estava sorprenentment calenta, però a poc a poc es va anar refredant. Va mirar-la amb deteniment: amb una cal·ligrafia impol·luta hi havia escrit el seu nom, però no pas el remitent. “Qui em pot haver escrit? És més: qui carai escriu cartes avui dia?” es va preguntar. Intrigat, va obrir el sobre i en va treure un foli escrit a totes dues cares. Va començar a llegir: 

“Benvolgut lector: espero que la vida et tracti bé, perquè si et sóc sincer, a mi no. Per aquest mateix motiu em trobo escrivint això, en un intent per trobar quelcom que faci de vàlvula d’escap. Abans però, trobo que seria descortès explicar-te les meves misèries sense una presentació com Déu mana. Potser així comencis a intuir quins són els meus problemes. Jo sóc el Dimoni. Sí, has llegit bé: el Dimoni. Però per favor, no et facis una idea equivocada. No tinc ni cua, ni banyes, ni oloro a sofre, i si bé duc una forca sempre a sobre, es per gratar-me una granellada que tinc a l’esquena. Rumors d’aquesta mena n’hi ha milers, i no tots són tan agradables. Tot i així, haig de reconèixer que mai he mogut un dit per desmentir-los: sempre he cregut que si algú té autèntica curiositat en conèixer-me, baixarà a veure’m personalment. 

Ara bé, si penses que les males llengües són la raó que m’impulsa a escriure això, vas molt errat. L’autèntic motiu és molt més profund i candent: estic parlant, per suposat, de l’Infern. Com bé sabràs, la meva feina consisteix en donar sostre a tots aquells que – en paraules del de dalt – “complicarien la convivència en el Cel”. En paraules meves, allotjo l’escòria del món: pederastes, assassins, maltractadors, violadors, estafadors... La llista és prou llarga, però ja te’n pots fer una idea. El cas és que quan dic allotjar, ho dic en el sentit més literal de la paraula: l’Infern és un hotel! Ja ho sé. Sé que segurament t’imaginaves un lloc horrible i no un hotel, però és que, de fet, n’és les dues coses! Molt al meu pesar, les condicions que podem oferir als nostres clients són nefastes. 

Bàsicament, a l’Infern hi ha dos problemes principals. D’una banda tenim la seva infraestructura, construïda fa anys i panys. Com et pots imaginar, el conjunt de canonades s’ha anat deteriorant amb el pas del temps, quedant totes elles més foradades que un gruyère. Tenint en compte que en molts casos transporten magma, la seva reparació esdevé més aviat urgent. L’obstacle però, és el pressupost dels de dalt, que ens dona just per un rollo de cinta americana i un xiclet. No sé si mai has provat d’aïllar magma amb cinta americana, però fes-me cas: no funciona. Com et pots imaginar, el resultat de tot plegat és una calda de mil dimonis i un sorteig mensual de xiclet entre els clients. 

Per altra banda hi ha el problema de l’espai – o la falta d’aquest –: recentment hem tingut un creixement exponencial de nouvinguts, molt per sobre del que esperàvem. En el seu dia les instal·lacions ja es van construir amb això en ment, però si bé gegantines, no són infinites, i quan has de cubicar-hi centenars de milions de persones, vulguis o no se’t queden curtes. I sí, he escrit cubicar: això és pitjor que el Tetris, t’ho asseguro. 

Resumint, l’Infern és una llauna de sardines suades. I per si no fos poc, unes sardines no massa agradables. És una situació que em supera, i per un únic motiu: no depèn de mi. Res del que faci importa, perquè són solucions temporals: a l’endemà estem igual o inclús pitjor. Necessitem l’ajuda dels de dalt, però ells no es preocupen massa pel que passa aquí baix: com sempre, tenen el cap als núvols. És per això que em dirigeixo a tu, criatura del senyor, perquè potser tu – i la resta de la humanitat – podeu posar fi a aquesta problemàtica. Permet que m’expliqui: vostresenyor et va concedir lliure albir, deixant en les teves mans l’entrada al Cel o a l’Infern. És per això que et vull demanar, si cal de genolls, un gran favor: si us plau, evita pecar. 

Sé que no sóc ningú per demanar-te res, però no ho faria si no estigués al límit de les meves forces. Estimo la meva feina, però porto milers d’anys treballant com un condemnat, aguantant mofes i realitzant autèntics miracles: no en podria estar més cremat. Necessito unes bones vacances, i en canvi em quedo al peu del canó, perquè aquesta és la meva responsabilitat. Haig de passar la meva vida en companyia de les persones més menyspreables que ha conegut mai el món. En comparació, l’esforç que hauries de fer és nimi! A més, si ho penses fredament, tots dos en sortim beneficiats: jo no m’estiro dels cabells i tu t’estalvies el mal tràngol en que s’ha convertit l’Infern aquests dies. Miris per on ho miris és un bon tracte. 

Tot i així, la decisió és única i exclusivament teva: si amb tot decideixes vindre, et rebrem amb els braços oberts, però per favor, si tens una mica de compassió, fes-li un favor a un pobre diable, i comença a comportar-te com Déu mana. 

Gràcies pel teu temps.” 

Quan va acabar aquesta última línia es va quedar pensatiu mirant la carta. “Tinc uns veïns molt graciosos. I molt avorrits” va pensar. Se la va guardar a la butxaca i, sense pensar-ho gaire més, va pujar les escales amb un somriure d’orella a orella.